
« E vaquí lei premiers « big bags » qu’avèm recebuts ! », que lança, mostrant una tiera de saquets blancs de dos mètres d’aut, clafits de plantas. L’ancian caumaire qu’a passat cinquanta ans vèn d’ ocupar 1336 jorns son usina de Gema , pròche d’Aubanha. « L’i siáu naissut e èra pas questien de m’enanar ».
Mai bailejar una entrepressa, meme una Scop coma aquela « 1336 », es autra causa que menar una cauma . E la batèsta còntra un grope tau coma l’olandés Unilever, que voliá barrar Fralib a Gema, per produrre mens car en Polonha, es pas una escòla de marketing o de gestien.
« Esperam faire un chifre d’afairee de 3M€ la premièra annada, amé lei 32 salariats dejà re-embauchats, e tractar aperaquí 250 tonas d’èrbas, tès o tisanas » que ditz pasmens Gerard Cazorla, un dei menaires cegetistas d’aquela lucha per l’emplec.
Plus ges d’èrbas aromaticas regionalas
Ara, s’es ben encara sa tòca , li a ben faugut tenir còmpte de la realitat. « Aquelei filieras son ara destruchas. De verbena , ne’n volián de França, resultat la crompam au Marròc. Es de bèla qualitat, mai es pas d’aquí. Coma faire am’una produccien francesa qu’a passat en pauc d’annadas de 400 a 15 tonas ? »
La fauta ai grops transnacionaus, aquí tanben, que nos ditz. Unilever que voliá delocalisar Le Thé de l’Elephant, la marca de l’entrepressa Unilever a Gema, jusqu’en 2011, a pereu crompat seis èrbas a tisana en Roumania o mai luenh. Dau còp, sens desbocat, lei productors locaus se son estramassats.
« Pasmens podèm ajudar a reviscolar una filiera francesa » que vòu crèire lo sindicalista, ara dins lo vèstit de l’entreprenèire cooperatiu. « Privilegiam de contrats duradís amé de productors au nòstre. N’avèm passat o n’en parlam amé L’Herbier du Diois (26), Elixens (06) qu’èra mai coneissut amé son nom ancian d’Orgasynth, e Herbissima (84) per exemple ».
Ajudar a reviscolar lei filieras en França
Aquela escomessa serà pas la soleta de 1336. La cooperativa vòu tanben « ajudar lo monde a retrobar lo gost vertadier d’aquelei plantas, coma nos leis an fachas descubrir nòstrei grands ».
Francesc nos mena dins una sala vueja de l’usina onte l’i a ren qu’una tremuèia, que deu plus servir. « Aquí èra la sala d’aromatisacien, onte s’apondiá ais èrbas d’esséncias. D’aquò ne’n volèm plus » que me ditz l’obrier.
Retrobar la tisana dei grands, a l’ora de l’usina, « segur serà melhor per la santat, lo biais de viure… e nòstreis emplecs », qu’assegura Gerard Cazorla am’ un sorrire que s’alarga.