
« Lo premier jorn après la catastrofa, siáu anada ajudar la Crotz Roja a la Comuna dei 1-7encs arrondiments. M’an pas laissat intrar qu’èri pas sinistrada, alòr ai parlat am’elei, e me siáu avisada qu’avián que d’entrepans au brie o au ton… lo lendeman siáu tornada am’una cageta de fruchas ».
De fieu en cordura , Sandrine e sei colègas, trobats tot parier dins leis assembladas de vesins e de monde escandalisat per l’incuria de la Comuna, an començat de faire restaurant nomade. Una costuma a Marselha, quand leis instituciens se negan, es lei ciutadans ordinaris que se tenon drechs sus la polèna.
Totei quatre siguèron candits, lo matin dau 5 de novèmbre. « Podiam l’esperar autre part, pasmens èra a Marselha ! » Mòmò a recebut l’informacien sus son telefonet, « Sabiáu pas que faire, amé tot aqueu monde desprovesit de papiers, de malauts, de pichons … »
Coma Sandrine, que trabalha dins un restaurant, o Anne-Marie, puericultritz retirada que saup faire lo repais d’un nenet … « Era tanben possible de trobar de monde formidable ! »
Lire la suite dans le mensuel de février d'Aquò d'Aquí