
Aquelei tres preceptas son encara valables vuei, per tot escrivènt, encara qu'en aguent chausit una lenga minorisada, lei lectors possibles de teis òbras, aquelei que voudriás estruire, esmoure e regalar soun pas tant espes qu'a l'epòca de tei vint ans, que son nombre, ailàs, a demenit dramaticament e que perseverar dins aquela escritura , aquò es ben mai que diabolic, sembla puslèu a un comà clinicament despassat. Urosament dei premis literaris que de còps que i a, te balhan d'encoratjament preciós, coma una solada de flors au bèu mitan de la bauca de l'ivèrn.
En mai d'aquò, coma lo presènt ei pas tròp flame, nautrei escrivènts occitans, avém tendéncia a se refugiar dins lo paradis lengüistic anterior e a commemorar leis oras ufanosas dau passat. Çò que vuei farai sensa vergonha e vos convidi quantequant a commemorar ensèms lo cent cinquantenàri dei juòcs floraus d'Ate que se dèbanèron au mes de setembre 1862 e que veguèron lo triomfle de la reneissènça mistralenca.
En 1864 déjà un "olibrius" parle de "patois vulgaire"

per ausir lo discors dau poeta e la lectura dau palmarés d'aquelei juocs un pauc tendenciós bòrd que recompensavan en primier luòc aquelei qu'avián adoptat la reforma ortografica e en segond luòc leis autrei. Aquò, de segur, faguèt pas l'unanimitat e que n'i aguèt bòrd que desaprovavon. Un atesenc entre autrei Alfred Artaud ne foguèt escandalizat e lo faguèt saubre dins dos pamflets e un libre de 188 paginas publicat en 1864, intitulat les jeux floraux d'Apt, Artaud inspector de l'ensenhament primàri que Reinier Jouveau dins son histoire du Félibrige trata d'olibriús...
Laissarem de caire lei reprochis que fai ai membres de la jurada d'aguer favorizat a outrança lei poetas qu'avián chausit la novèla ortografia per nos concentrar sus un punt : lo refus radicau d'Alfred Artaud, opausat a tota tentativa de reabilitacion de nòstra lenga mespresada e a sa dignitat poetica. Lo critic non pòt admetre que F. Mistral s'adreiça en patois à monsenhor l'archevesque, denoncia lei mots lengadocians coma lei vèrbes sousca, apasima, se gandi, penja etc qu'a trobat sota la pluma de l'autor de Mirèio. E aquel adversari encanhat de tota literatura que siegue pas francesa se demanda se cette langue des félibres, est-ce bien ce vulgaire provençal que parlaient nos pères et que nous nous permettons peut-être à tort de parler quelquefois entre nous ?
Les Artaud du 21è siècle veulent aussi une littérature cadenassée par leur phobie du mot "occitan"

E Artaud se trufa deis armanacaires : « grâce à l'armana de 1863, les provençaux savent désormais qu'ils forment une population de 10 191 554 habitants et non pas les 1 263 849 que leur avait assigné l'Armana lui même en 1858 » En soma, F. Mistral aviá inventat l'Occitania sensa lo nom, una comunautat culturala milenària. E vuei, cent cinquanta ans après, se son mai manifestats leis Alfred Artaud dau 21° sègle, que semblon a-n- eu que i aguèt un temps Reinié Jouveau tratava d'olibriùs e que vòlon una literatura embarrada soncament dins lei limits d'una region e per una rason menuda, risibla, la fobia dau mot occitan e d'un biais d'escriure, d'una grafia, afortisson qu'eisiston de desenas de lenga d'oc e non pas una soleta, unica divisada en dialèctes, coma se leis obras de F. Mistral poguèsson pas ésser estudiadas dins leis universitat de Montpellier o de Tolosa perqué ailà parlon una lenga diferenta, tot aquò per conservar à la Provença l'ortografia d'un idiòma que vuei fau aguer l'aurelha ben fina per ausir quauqu'un la parlar!
Foin des systèmes graphiques! L'important est de parler et d'écrire la langue

Quant n'ai agut de testimoniatges deis ancians combatènts de la grand guerra de 14-18 que me disián « a vòc, dins lei trenchadas parlerian patois entre nautrei, e se compreniam ben, que siegue amé aquelei que venián de Carcassona, d'Albi o d'alhors. Tè, n'i aviá un dau Lemosin que cantava aquesta cançon que me n'en soveni encara ! » e vague de me la cantar ! E Jasmin, lo perruquier d'Agen, consacrat per Charles Nodier et Sainte-Beuve, lo grand romantic de la segonda mitat dau 19° sègle qu'anava de vila en vila, de Tolosa a Bordèu fins a Marselha per tenir sei grands recitaus poetics davant un public populari inmense !
Lei gents l'aurián pas compres , eu que parlava gascon, e pasmens li aurián corregut coma l'aver à la sau ? senso n'apreciar la bèutat de la poesia ? Non. Que diable vòlon aqueleis emule d'Artaud, que s'embregadon ambé lo refus de tot un passat, de tota una literature parier au Mefistofeles der Geist der stets verneint, l'esperit que ditz totjorn de non, lo negacionista ? Reinvendicon la pluralitat dei culturas regionalas, ço que vou ren dire, pretendon que la lenga ei vivènta, mai se gardon ben de la parlar, de centenas de mila d'euros saràn despenduts per crear un observatòri de la lenga, en de que servirà ? Decerniràn un bonùs o un malùs eis escrivans provençaus segons la grafia qu'emplegon ? Belèu qu'anaràn dins leis ospices per regardar morir lei darriers vièlhs que, la lenga, dins sa vida l'an totjorn agut parlada e observaràn soun agonia...
Nous avons besoin des lecteurs de la langue d'oc
Tant ai mon cor plen de jòia,
Tot me desnatura
Flor blancha, vermelh'e groia
Me par la frejura...
Tant ai al cor d'amor,
De jòi e de doussor
Per qu'l gels me sembla flor
e la neus verdura...

Une langue unique à travers ses dialectes

Anar posc sens vestidura
Nutz en ma chamisa
Car fin'amors m'assegura
de la freja bisa...
de segur, li auriáu poscut anar nus en ma camisa sensa vestiments, mai sensa l'autò aquò èra pas possible....
Èron venguts pasmens a rescontrar lei lectors una bona mitat de la centenassa d'escrivans, convidats sensa esclusiva, outrapassènt tant siá pauc lei limitas de la província istorica,mai èron aqui per afortir l'unicitat, lo caractèra unic de nostra lenga e de sa litèratura a travèrs de sei dialèctes , deis originas a vuèi. E encar'n'còp siáu regretòs de que la nèu m'aguèsse empachat de li participar, coma regreti pereu qu'una operacion cirurgicala sauva-vida m'aguèsse privat de representar lo Pen club de lenga d'oc en Corèa ambe J. F Brun per l'assemblada generala dei Pen club, coma l'an passt que tóuti dos aneriam a Belgrad en Serbia, onte pleidejariam lo dorsier per ésser admes e l' AG nos reçaupèt a l'unanimitat.
E pòdi pas faire mai que d'acabar, non pas en fument la pipa, coma lo ditz la cançon, mai en faguènt mai una citacion de Bernat de Ventador que l'escriguèt dins son parlar lemosin fai uech sègles, dins un lengatge incomprehensible, diràn leis observators, coma podretz vos ne'n rendre compte:
Lo temps vai, ven e vira
Per jorns, per mes e per ans
e ieu, las, no.n sai que dire....
mai anarai pas pus luenh qu'es una canso d'amor, de la paciencia desesperada de l'amant qu'espera e ieu, qu'aquò me concernis pus gaire, aquelei vers leis apliqui au vielhum, a la vielhessa que davant lo temps que fugisse sabèm pas que dire senon que vuei es un bèu jorn que vau mièlhs onorar un escrivènt, tant qu'es en vida puslèu que de pausar una lausa sus l'ostau onte moriguèt.
Lire aussi A Pèire Pessamessa lo Prèmi literari de Provença