Serà dins gaire la rentraia universitària a Niça. Tòrno de Montpelhier per contunhar mon cursus d’occitan. Aquel que me sio bastit. Entameno lo DEA dins l’amira d’enchaenar sus la tèsi a Niça. Tornarai trobar las montanhas e la valaia de Jabron. La veirai totjorn d’un uèlh amistós. E esmogut.
Los actors anam per l’avans primiera. Un succès.
Lo film sòrte sus France 3 Provença- Alps- Còsta d’Azur lo 31 de decembre de 2003 a 23 oras e subla. Malgrat la decision dal jorn e de l’ora, es un succès. De monde me’n parlan. Se me’n aviso ben, serà difusit l’an d’après sus France 3 nacional l’onze de novembre de 2004, de sera tanben. Quina data simbolica.
En 2004 aurà lo pretz de la Melhora ficcion TV, lo pretz de la Juraia (mencion especiala per Rogier Pasturel) e mai lo pretz de la Tecnica (image per Serge Dell’Amico) al Festenal de la ficcion TV de Sant Tropetz! Serà selectionat al festenal internacional dal film de Douardenez en 2004.
E aurà lo Grand Pretz al Festenal de Barcelona de 2004!
Recebrai un exemplar dal DVD per corrier.
En 2005 a Casteunòu de Gadanha participarai mai al film « Frederic Mistral. Un portrait insolite du célèbre poète provençal » de JP Belmon entre sèt joves afogats de lenga d’òc. I retròbo un amic de la fac de Montpelhier.
Participo a la projeccion e un debat per lo « 5en Festenal dal film provençal » en març-abril de 2005. Es organizat per los Films dal delta a Rosset. I menèro los amics Krystyna e Azer. L’ocasion de lor far descubrir lo país e sa lenga.
Avèm una ovacion que lo public se ten drech a la fin de la projeccion. Tornam de nuech. Sus lo passatge, lor mòstro los vilatges d’una part de ma familha. Un pauc pelegrinatge...
Faguèro de conferéncias sus « Malaterra, bòna terra per deman » al Cèucle provençau de Ròcabruna en 2005, al Licèu Jean Aicard d’Ièras en 2005. Aquela conferéncia es epica. La velha, èro a cò de Ressaire a Banhòus qu’aviam passat un moment a Avinhon. E charraviam. Ai partit l’endeman de matin, un pauc just. I èra de circulacion per entrar dins Tolon e Ièras. Ai arribat just per presentar lo film als escolans. Quina paur... èra simpatic de parlar a de liceans, qu’èro gaire mai eatjat qu’elos. Se fagueriam un merendon ensèm après la conferéncia. Parleriam qu’en occitan. La classa.
Faguèro d’autras presentacions, a Drap per l’associacion de la Calandreta niçarda en 2005 que chambièro de títol e devenguèt « Malaterra, film en occitan ». En 2006 a Vielha per las IXenes Jornades Occitanocatalanes, parlèro de Malaterra dins l’encastre de ma presentacion « Los mèdias e la lenga d’Òc », parlèro mai de Malaterra al Collègi Raoul Dufy de Niça (en 2006, 2007 e 2013), a l’Escòla dei Molins de Trans en 2006, a l’Institut d’Estudis Occitans dal 06 en 2007... E pi d’autras conferéncias sus d’autres subjèctes tanben, sus Garibaldi l’occitan, sus La sociolinguistica occitana, sus la Linguistica e la dialectologia, sus l’Occitan vivaroalpenc... en Occitània, en Itàlia, en Catalonha, en Alemanha...
L’èrsa Malaterra se va esvanir progressivament. Fau de corts metratges amb Pascal Pottier. En 2008 participarai coma actor tornar mai dins lo film « Garibaldi made in Nissa » de Crestian Passuello. Serà difusit dins lo departament dals Alps d’Auta Provença sus « Télé Locale Provence ». Una television estachaia a la cultura occitana, a travèrs sos resportatges e simplament lo monde qu’i parla amb l’accent e l’occitan i a sa placeta. De còups l’agacho sus la television per la bòx de SFR (mas serà remplaçaia per « La Chaîne Marseille (LCM) »), coma la tv catalana Televisió de Catalunya Internacional (TVCi).
En 2009 sostendrai la tèsi. Unas pàginas se viran?
De tot aquò, ne’n rèsta una caissa de carton a cò de mon paire. Lo scenario e de documents, benlèu de fòtos i dèvon èstre. L’ai manco dubèrta per escriure aquelas linhas. Un qu’ai ren lo temps d’anar la cerchar. Dos qu’escriguèro quora me venguèt. Agacharai mai tardi s’ai lo temps. Un jorn, per veire. S’ai ren eissubliat.
Ai l’impression, despí que me cuento aquelas lescas de vita, que tot auria poscut èstre un roman inventat. De còups, sio a far autra causa e me tòrna en ment
, coma un lamp
, tal o tal moment plasent o desagradiu. S’ai temps de lo marcar sus papier coma aicí, existe. Senon demòra encara tancat dins lo ment, las “carnavèlas”, de qué se “ mastrolhar
las carnavèlas” coma auria dich lo Joan-Peire Belmon.
Totes de l’equipa se sèm perduts de vista. Quora veo “Plus belle la vie” (PBLV) que passa cada sera de la senta setmana, penso a Felip. Avèm pron charrat ensèm sus los mèdias. Escambiat de mails après Malatèrra. Me mandèt fa pauc encara de fòtos de Malatèrra qu’avio perdüas. Après la banda dals “Nuls” qu’i frequentèt Chabat e companhia dins la naissenta television en region, volia demorar a Marselha per crear al país. Après Malatèrra, Liberata, impossible de far pertusar qualqua ren de creatiu durable en occitan provençal (en lenga non-francesa qué), quitament en region. Racisme totjorn integrat que se vei manco. L’avia capit. Mas tròup de blocatges jacobins. Encara, e èra luenh d’èstre occitanista. Per el, èra vist dals mèdias. Mas èran e son sempre los memes blocatges. Fa plaser de veire que l’analisi èra partajaia aicí.
Quora Felip a doás minutas, li fau dedicar ma colleccion de romans negres de Carrese. E òc, Felip es autor de « polar marselhés », « Le Bal des cagoles » e autres « Allons au fond de l'apathie » son de títols d’el. De l’estil marselhés Jean-Claude Izzo.
Devèrs la fin dal filmatge, Laurenç « Garibaldi » (es son ver nom, me’n aviso per aiçò) ven per far lo making off dal film. Enregistra cadun entre doás presas per parlar, pausar de questions. Dire çò que n’a pensat de tala o tala scèna. M’assèto sus lo camion, al fresc. Quora parlo ai l’emocion que puá als uèlhs. Sente la fin dins gaire. La fin d’una aventura.
E gaire de jorns après, es fach. Es dins la bóstia. Festam la darriera scèna. Cadun es content. Se mete de champanhe sus Felip Carrese. Clac de fin. Es plus « Fin de jornaia » mas es la darriera.
Lo filmatge es achabat per ieu. Coma aquel pargue, sento la nostalgia. De que restarà d’aiçò? Lo film de segur. Mas lo demai, de costat, l’emocion partajaia. Cadun se pren en fòto, se disèm coma de liceans just avans lo bachileirat a la fin de l’an que se tornarem veire. Que prenèm las coordenaias dals uns e dals autres.
Un telefòn sòna, qualqu’un manda « Los afars reprenon » istòria de parlar d’autra causa. Agacham un darrier còup lo luec. Los tecnicians van lèu plegar lo material. Los fils electrics, de postam
, de cubèrtas, de lençòls de proteccion. La cantina mobila a ja partit.
En recòrdi, fau dedicar mon scenario papier per tota l’equipa. Cadun m’a mes un pichon mòt sus. L’ai sempre, dins un carton. De mòts simpatics. De moments sintetizats.
Retrobarai l’ingenhaire dal son de Vendargues o lo cadraire Manhan originari dal Pimont occitan per las emissions Vaquí. Comprenon l’occitan sensa problèma e lo parlan un pauc. Coma d’autres. Mas aquò, o sabio ren ancara. Ai descubèrt un monde.
Felip me conselha. Li pauso de questions sus lo mitan, non de Marselha segur, mas dals mèdias. Me ditz: « actor es un mestier complicat, sempre per valons e per charrieras, una vita familiala complicaia tanben. Fai tos estudis ». A rason. Tornarai un còup per veire de causas en post sincronizacion.
Ne’n seriá talament d’escriure mas lo temps manca. E pi me tòrnan de causas de temps en quora. Coma aquò, subran
. E nòto ren tot. Alora, per lo moment m’arrestarai aicí.
Pareisse qu’i seriá ancara quora lo film a sortit (la bastida deis Acaptas a Marselha Ndlr).
Entro, lo camion blanc de la regia i es ja. De barnums e de tauliers son installats dins l’òrt a l’exterior amb una cosina mobila. La classa. Fasèm coma de campatge en plen Marselha. De veituras son ja parcaias, me meto de costat. A l’ombreta.
La bastiá es degalhaia. A viscut e es abandonaia. S’ avalisse
tròces per tròces. Los arbres davans, de platanas entre autres, son enòrmes. Auts, sembla que siáiem dins un bòsc. Fa una lutz magica. E l’ambient. Fa ambient entre « occitan marchés », coma lo « Grand Meaulnes » e lo Castèl de ma maire de Panhòl abandonat 70 ans après.
Virarem dins una anèxa, un cabanon de latz
de la bastiá. I avèm la sala per se costumar, se mascarar, se méter a la sosta en cas de pluèia. E l’autra sala, al plan terren totjorn, per far la cosina-pèça de manjar amb una chaminèia. Pi, d’eschaliers e al primier plan, una chambra. Aquelos dos luecs nos serviràn de decòrs reals per virar. De decòrs qu’auràn ren costat. Dins lor jus! Mens de trabalha per la pro dal decòr « Ramora » (es son escais). Per far ancara mai « vièlh estil » e reconstitucion. Es « racòrd » coma se ditz en lengatge tecnic de tv. Es coma los ribans adesius negres espeses, sièrvon de tot. Per marcar una plaça per s’arrestar dins un plan, per far tenir dos panèls reflectors de lutz blancs, per isolar o escondre de fils electrics...
L’arribaia « dal balord e mut » jugat per Paco es quarqua ren. Jugam verament de nuech. Una rampa d’aiga es plaçaia denans la pòrta per far una chavana. Una lampa amb de rebats permete de far los lamps. Una capa e una tèsta fatigaia, Paco arriba. Arriba per manjar a mai. En cò dals Morgons, d’especials. Va èstre recebut.
La scèna dal past es d’antologia. Sio al taulier « en familha » e jugam un endrech de tension increïble. Dins l’ escuresina
. Coma dins un tablèl ancian. Ambal fuec artificial que cracinha. Fa ben coma se fuguèsse real.
Lo paire d’Estèla, Peire Pessamessa passa nos dire bònjorn. Me dona sa darriera pèça, "La pastorala de l'an 2000" escricha en 2002. Ne’n aviam parlat per una conferéncia dins la Maison comuna de Les en val d’Aran al mes de julh passat. I presentavo la conferéncia « Per un Conselh de la Joventut d’Òc ». Simpatic d’i aver pensat.
Eliana ,de l’emission Vaquí (Setmanièra en lenga d'òc a France 3, ndlr) passa veire lo viratge dal film. Joan-Peire Belmon passarà un autre jorn tanben. Eliana es conselhiera linguistica per los dialògs. Me ditz que cal far un juec en “provençal mean”. Totun lo film es censat èstre virat en Auta Provença, valent a dire en Gavotina lingüistica. Ja que Sisteron s’i crei que lo monde i parlan provençal. Mas comença lo vivaroalpenc a Chastèl Arnós ja, es dire la diferença entre representacions e realitats. Sèm justament en la valaia dal Jabron, e es plus de provençal forcalqueirés (amb una minoritat de traches alpencs) coma parla JI Royer. Es ben de gavòt, plen dedins, -s de plurals e companhia. Mas... Doncas deuriam parlar en adeqüacion ambal terren. Al final, coma sovent, serà un film en provençal maritime. Sensa grandas originalitats. Un pauc dur per un gavòt coma ieu
Ai una pausa, fa una entrevista d’Arvèi per la sortiá dal sieu novèl CD de musica electro occitana. Anam a Vorona. Genta persona. Coma sio un amator amb Carina, sio entrevistat. Fa ben plaser. Parlam occitan dins lo bar. Los ancians nos escotan. De qué pensaràn ben al fons d’elos...
Los tornarai veire los amics.
Aüra es temps de tornar a Noièrs per achabar los exteriors de Malaterra. E tanben chalrà anar far los interiors a Marselha. A la Valentina. Dins aquela bastiassa granda e vièlha. De platanas gigantas davans. Que desapareisserà après, quasi coma la granja Bermond. Non, dins la granja Bermond solament lo cubert tombarà e una muralha tanben. Mas la granja i es sempre.
Per la fin dal viratge als exteriors, lo productor qu’aviá logat una pichina vila organiza una fèsta. Cadun fa lo manjar. Es simpatic totplen.
- Capitala d’Occitània, platèls interiors. Setembre de 2003
Fasèm venir la campanha a la vila. E l’emocion es diferenta. Es un juec mai interior, fasèm los interiors es ver.
Vau rejónher l’equipa de filmatge dins l’onzen arrondiment de Marselha sonat La Valentina. Sòrto de l’autovia que ven d’Aubanha. Avèm de renfòrts d’equipa amb d’autres cadraires.
Es dins lo quartier « Leis Acaptas
» (francizat en « Les Accates »). L’adreiça que se donam per apuntament es « Camin deis Acaptas, la Bastida Denisa », me chal passar un portal grand e me parcar dins lo pargue. Es un endrech mesclat. Mitat urban amb de magasins grands, e l’autra mitat de pabalhons e de terrens amb de verdura.
Lo nom es pron rar. Me fa pensar a « L'Acapta de Perier », darrier lo còl de Perier qu’i avèm una bèla vista sus lo Gòu Sambracitan, a la naissença dal « riu dau Vau de Perier », après aver passat lo vilatge de Colobrieras dins Las Mauras.
Çò qu’an de comun es que son d’endreches per s’acaptar, probable o que lo mond an achaptat, comprat ? Aüra, es ancara un endrech quiet. Completament contrastat amb la part urbana de la ciutat. Çò que se ve lo mai.
Lo portal es bèl. Una proprietat granda darrier una muralha auta. Eran ren de paures aicí dintre. Es proprietat de la comuna de Marselha aüra, nos presta los luecs. Lo bruch ditz que la bastiá es en ajornament, qu’i es un projècte de via rapida. Seriá fonduá just après lo filmatge.
Coma una caravana. Cadun es a sos afars. De sètis per se pausar, d’aiga. L’engenhaire dal son, l’electrician, la decorista… A miegjorn e de sera, tornam a la beguá dal vilatge lo « Central ». Se pausam. Charram, agacham la television. Saber las nòvas que vivèm un pauc copats.
En fàcia i es la comuna e l’escòla amb d’enfants que se recrèan. E lo demai es quiet. Un pauc una veitura o un tot-terren. Sabon çò que fasèm. Auràn una conoissença al mens minimala de lor lenga esconduá
, de lor cultura, dal film que viram en occitan?
Lo monde nos costea. E fan çò qu’an de far. Los enfants de membres de l’equipa passan un moment veire la mama o lo papa que trabalha sus los exteriors. Fa ambient de vacanças. Mas sèm ben al trabalh. Bòn ambient.
Amb qualques actors s’anam jaire a « L’Escapada ». Una maison d’estil 19en, aisaia. Amb un òrt bel. I fasèm qualquas repeticions. A l’ombras dals arbres grands. De monde se van banhar.
Los vesins de chambra fan l’amor coma de fòls. E de rires, e de sospirs. Me demando quals son per aver tan d’energia. Aicí lo monde ven per chaminar, se pausar, al quiet. Sus lo ponde que cracinha
, avèm tot los detalhs quasi. Quina nuech de foliá. Durmir tardier. De matin, serem tornamai partits damont per virar.
I es la scèna que fau volar l’avion. Es darrier la granja Bermond, sus una restanca un mauc auta. E mai precisament la partiá que fau virar l’avion en cèrcle a l’entorn de ieu. Tornam far la scèna, ai la tèsta que me vira completament. Que bèl endrech per far la campanha èra. Òi.
Pi, anam virar sus un chamin de terra que puá. Al mieja penda de la montanha. Darrier dèu just i èstre Ribièrs. A vòl d’aucèl de segur. I es una pichina fònt en bas, pròcha la granja Bermond, qu’i avèm virat amb Estèla una scèna de bugaia
. Mas es luenh. Tot lo país es sec de senon.
Al canhard sèm, Paco e ieu. Devèm far una scèna de discussion. En chamin. Mas fa talament chaud que la regia nos pòrta de bòbs e de parasolèlhs quora fasèm la pausa. Tre qu’avèm fach una presa, un gòt d’aiga en lo benvengut. Fa ambient westèrn occitan complet. Chalorassa. Pensam a esto sera. I es que de veire tot lo monde a l’entorn de nosautres per devinar que fa chaud e la tèsta que devèm aver. Me demando qual pena lo mai... Fasèm pensar a de Parisencs que van al solèlh al pèjor moment de la jornaia. Mas bòn, aicí es per la luminositat que passarà ben camèra. Aurem près de colors.
Se fasèm una forra de rire amb Lux B (Luc Botté de son nom). Dins lo praàs, se concentram per far la scèna dal factor que pòrta lo corrier e l’òrdre de mobilizacion per la Primiera guerra mondiala. Fau lo Fèliç estrambordat
que vòl anar morir per l’estat.
Fasèm silenci. Avèm repetit avans. Se metèm dins l’ambient quora d’un còup, Lux vei un avion que passa dins lo cèl. E lança: « Tè, es la linha Noièrs- Bangcòc (Bangkok) que passa ». E alora, sus lo còup, tot lo monde s’espeta de rire. Lo cadraire qu’a sentut dins lo casco e los autres. Que recòrdis genial. Dedicaça a tu Lux B.
Parleriam pi de sera dins ta chambra. A parlar de vita a far de viraias, lo succès amb las fremas. La vita de grop. L’avenir per la lenga occitana. Coma li donar un atrach e un avenir amb las estructuras actualas. « Lo sens de la vida, es se far plaser », « que m’agradan pas lei pissafregs ». Parlam de politica un pauc. Mas sempre lo mòt per se rire a un moment. Qué plaser.
Lo solèlh pica dur. Veituras que puán
la còla sus un chamin perdut, darrier la glèisa. Comença per de quitam. Pi après, deven polsós. Un chamin de champs.
Damont es lo silenci e l'autessa que trobam. La dubertura. L’ asuelh
tanben. Noièrs, glèisa, cementèri al ras a l’anciana e cèl. Mon país de Malaterra per doas setmanas. Un país pantaisat que deven un país de realitat. Me fa pensar que tot çò que vesèm a la tv es de ficcion, politics o serias. Ont es lo limit? Coma qué, tot es possible amb de volentat. De saber qu’i es un amic, Arvèi de Vorona, es rassegurant dins lo país sensa autra conoissença.
Mas lèu Agnès Euset e sa filha me dubriràn lors pòrtas de lor ostal, de la valaia e amistat.
Noièrs. Fagueriam tornar viure lo vilatge vièlh lo temps dal viratge dal film en occitan « Malaterra ». Un dals tròup rares de seguir un dals primiers en occitan « L’orsalhèr » de 1984. Chalrà citar pasmens « E l'aura fai son vir » de 2005 parcialament en occitan de Pimont. Après sabo ren quantas annaias de vuides absoluts en matèria de produccion cinematografica. Per fortuna, lo chambiament arribarà fin de 2013 amb octele e plen de varietat d’emissions en occitan.
De drech a Noièrs, demòra la glèisa. Un simbòl de segur, la religion es lo darrier bastion de tenir drech dins aquel país amb lo cementèri a l’entorn coma òrt d’òsses e de peiras. Una messa s’i ditz d’estiu e pi plus ren mai. Un recòrdi, de qualqua ren. D’un possible. D’un agut. Serà dintre, dins la sacristiá, que serem mascarats e costumats. Fa fresc dintre. Chàmbia de l’exterior.
Mas, las terras las mai clòtas son ancara trabalhaias. Los agricultors an ren abandonat la terra. Un grand prat es siat. I aguèt de blat benlèu? Senhorea sota la ferma de Bermond e lo vilatge.
Viram. La granja
Bermond es al centre d’aquela mena d’amfiteatre. Entre montanha, vilatge e faus clòt. Davans e sota, un praàs imense. Tan d’espaci. Un univèrs mental se bastisse aicí. Revist e corregit tanben. Coma lo real es la basa de la ficcion.
L’equipa es composita. D’unos an virat amb los films d’Espigoule, d’autres sus d’emissions coma l’Estiu de totes los recòrds.
Espèro las remarcas dichas o de las caras quora me veiràn, quora me conoisseràn delòng dal filmatge. Sento que per d’unos lor sembla estranh qu’un jove, ai 22 ans, vestit de texans, cauçat de Nike amb un suaor Addidas e una vèsta Quiksilver parle occitan correntament. Me demandaràn d’ont sòrto? Ausaràn pausar de questions, e qual? Aquel que m’a dich bònjorn d’un biais amistós amb l’accent occitan? Aquela que m’a agachat amb un agach plen de gentum? Aquelos que fan lor trabalh e que se’n chautan?
E quinas questions, se sòrto d’una resèrva indiana de l’Aut Var o de Verdon?
Al final, d’unos me demandan coma se fa que parlesso occitan. De caras se son dubèrtas e d’autras son ja barraias. D’estonaments, òc, se manifèstan. A òi, n’i a ancara?
I es da far. Ai da far. Totun
. E a la fin de jornaia, sèm cueches.
Malaterra. Quora dio aquelos mots, tòrno pensar a Noièrs. Mas tanben, Montpelhier qu’i comencèt l’aventura, per una aficha dins lo correor dal departament d’occitan. Pi lo contacte amb l’amic Arvei de Vorona, genta persona. E la musica electronica de lòng Durença. E Marselha, la capitala. La mai granda ciutat d’Occitània, que conoissio mal de fach.
Malaterra, comencèt primier per la seleccion d’actors. Julh de 2003.
Ai apuntament a Marselha, veno de Niça qu’ai achabat de far la sant miquel de Montpelhier a Niça. Sio acostumat d’aver los chamins d’Occitània dins lo volant.
Per astre, me parco la veitura dins una pichona charriera en parallèl de la Charriera de la Republica. De l’autre costat, Marselha vièlha. Penso qu’es çò que sònan lo « Panier ». Es bèl. La charriera es una charriera de tip Haussmann. Los imòbles son grands, classioses. Es darrier aquelas pòrtas grandas. Una cort interiora. E me chal puar los estancis per entrar dins un apartament completament vuide amb una cadiera, una camèra e un taulier.
Començo de recitar lo tèxt qu’ai aprés de còr. Fa chaud. Me dison que me contactaràn. Semblan contents. Ieu, sabo ren. Sabo jamai dire.
De fach, sauprai que son contents e que sio seleccionat perqué ai ren l’estil de jugar al biais forçat panholesc o meridional exagerat. Parlo occitan coma dins la vita normala, sensa subre jugar. E lor chal aiçò. An trobat. Per ieu, es la dubertura vèrs Malaterra, e mai d’autrs filmes après.
Marselha e son platèl interior que tornarai trobar en setembre a la Valentina. Dominique Casselli m’alberga al sieu, al sobran dal Rocàs blanc, per qualques seras dins lo cabanon en plena vista sus Marselha. Chal adobar de detalhs avans de quitar e de virar dal bòn lo film. Parlam dals chaples
passats en Iogoslavia, dals malaürs entre eslaus de mema lenga mas de religions diferentas. L’a marcat, ieu atot. Parlo de la lenga nòstra. Crei qu’es ren una lenga, just un mesclum d’italian. Per pròva l’expression es “brut” que se ditz ben en Contea, Gavotina coma a Niça, per dire coma en italian “brutto”... Ren d’a faire. La dignitat es dura de restablir.
Niça que tornèro per creire a l’avenir, que trobèro autra causa que çò qu’avio pensat.
Mas avans, anam passar una jornaia de rescòntre per adobar lo trabalh e far conoisséncia dal costat de Vauclusa. Serà dins la campanha de quarqu’un, Felip creio.
Es simpatic, manjam ensèm. Agacham lo scenario, se metèm a veire nòstres biaisses de far de cadun.
Noièrs de Jabron, platèls exteriors. Agost de 2003
D’ont sio, a que jugo, solet après la jornaia a escotar alenar la nuech o l’alen raprochat que creo ausir de la chambra vesina? Pantais de lònga.
Agnès Euset (me sembla que lo nom de familha fuguèt francizat en Euzet) e lo convit a contactar qualqu’un dal país, per èstre amb lo país e non dins un decòr coma de carton. Enregistrar lo monde dal país, que parlan un occitan vivaroalpenc flame. Eschambiar, parlar la lenga. Viva. Lo collectatge de l’occitan encara parlat, una autra passion. Istòria de metre la vergonha a aquels que la creson ja mòrta la nòstra lenga. I penso tostemps. Chàmbia dal “Chantaís de Bevòns”, un rare tèxt que pròva d’èstre l’image de l’occitan vivaroalpenc parlat en per aicí.
Aicí es fach de gents que pauc de mond se’n avisan.
La montanha de Lura es una istòria vièlha. Ja a l’adrech, sus lo chamin dal còl de Lura, en país forcauquierés, en Provença. I faguèro lo mieu primier estagi de l’Institut d’Estudis Occitan en lo 1997 e subla. Ambals parents aprofecheriam per far la passeaia dins lo país, veire los tres vilatges sonats Revèst dins lo canton tanben. Begueriam un còup a Revèst d’Aubion. Rescontrèro Jòrgi de Mànoa. Risolier lo nom de la vila, mas avèm ben Cànoas. Lo « mitan » occitanista. De monde que tornèro trobar d’ans e d’ans après. O qu’eschambieriam per mail.
E a l’ubac, dins los Alps, en Gavotina, i faguèro lo mieu primier film en occitan amb Felip Carrese, Domenja Lombardi e Comic Strip Production. Tornèro trobar la television d’ans après.
Mas totjorn la lenga occitan en solèlh e asuèlh.
E mai, qualquas annaias de mai, i tornèro per enquistar e far d’enregistrament de monde que parlavan vivaroalpenc. Dals Bòns Enfants fins al Passavor en passar per Vaubèla e Bevons imortalats per « Lo Chantaís de Sant Bevons ». Es a costat de l’amic Arvèi de Vorona. A un autre moment es coma se pérder dins las brossas de Revèst coma a cerchar la fònt de Fontiana que me parlava Giraud de Levenç.
Es un país de randa, de saut, de bruá, de talvera, de limit. Al sud es Provença, partent de la valaia de Jabron es Gavotina. A l’oèst son las Baroniás e a l’èst se trobam dins la partiá sisteronesa de Durença. Pròche d’aicí fuguèt virat « L’afar Dominici ».
Jabron m’evòca tanben lo demai d’Occitània, sabo ben qu’i son d’autres Jabrons, d’autres gabres, gaures, gaverassas e d’autres exotics e bearneses gaves. Mas per ieu, de còups aquel Noièrs es un ambient semblable al masatge de Jabron en país de Comps. Lo vilatge de Noièrs, devengut abandonat e doncas lo « Noièrs vièlh » davalèt progressivament delòng dal chamin grand de Sisteron a Sederon. Es una entitat dobla, que garda de liams ambigús amb lo vilatge paire.
Al revenge, l’autre Jabron mieu, es una de las nòus bastiás fachas après la destruccion de las muralhas de Comps dal temps de la guerra de succession de la reina Joana. Mas Comps existe sempre, lo Noièrs vièlh non. Enfin, quasi plus. Es a se far manjar per l’èure. Doçament mas segurament. Nos an dich que los darriers estatjants an quitat de viure a l’annaia damont dins los ans 1960. Mancava l’aiga. E après, de lanleros (ipis) venguèron, faguèron sautar las pòrtas e esquatèron los ostals. Accelerèt la roïna quora se’n anèron. Tot dubèrt. Los proprietaris laissèron tombar. Lo darrier lanlero
d’i demorar participarà a la darriera scèna dal film per jugar « mon paire »...
«E a l’ubac, dins los Alps, en Gavotina, i faguèro lo mieu primier film en occitan amb Felip Carrese, Domenja Lombardi e Comic Strip Production. Tornèro trobar la television d’ans après.»
En 2002 e 2003 Laurenç Revest, ara professor d’occitan dau mentonesc, es chausit per Felip Carrese ; serà un deis actors màgers de Malaterra, aquela òbra rodada en Auta Provença, una istòria de guerra, d’espionatge, e en meme tèmps una radiografia dau monde de la montanha dau començament tarrible d’aqueu siecle de sang.
Lo joine Laurenç observa, nòta, conversa...dètz-e-sèt ans puei, vaquí son testimòni, que publicarem a chapauc, en sèt o uech episòdis, e seguirem lo biais de trabalhar de Carrese, autor proteiforma desparéissut en 2019.
Malaterra es encara en 2020 una deis unicas òbras filmica facha per lei salas negres, e una capitada, tant artistica coma publica. Siguèt premiat per mai que d’un festenau.
De seguir tre diluns...Motor...Filmatz !