A l’origina cercavi (es una obsession) los mejans de far de l’occitan escrich, al mens lo mieu, una lenga per aqueste temps (non pas pel temps de mon Papet, varianta que coneissi, qu’ai encara dins l’aurelha e la memòria, mas que me servís pas totjorn per viure uèi, e se l’enveja me pren de traduire Bukovski o Houellebecq tanpauc. Coma escriviái de polars (parodics) me podiái pas contentar de la lenga academica o escolara. (Entre parentèsis, los 5 romans policièrs son en provençal central, e foguèron editats 3 còps,lo primièr en fuelheton dins la Marselhesa, los autres còps en cò d’IDECO. Editats e legits : sens dobte es qu’èran legidors).
M’avisèri que l’argòt francés classic adoptava un fum de mots occitans, e que los diccionaris ne disián pas jamai res.
Donc « Que Dalle » èra una crosada per restablir la vertat !
Pel vocabulari corrent, demandèri un jorn a un excellent collèga universitari (occitanista) quant de mots occitans, a son vejaire èran intrats dins la lenga francesa. Me respondèt : « un pichòt centenat ». Vos remandi al libre : Petit guide... », e despuèi n’ai trobat un cinquantenat de mai.
Çò que me semblèt pietadós dins aqueste afar es la posicion dels occitanistas. Que los franceses fagan tot çò possible per despreciar las lengas dichas « regionalas », es « normal, » mas los occitans !
Nos disèm totes interessats per la sociolingüistica e en particular per las recèrcas sus la diglossia. Òsca ! A aqueste nivèl l’Universitat faguèt (e fa) al rèsta un excellent trabalh, totjorn mai fin, mai en detalh, per de parlars de mai en mai especifics. Tala èra la volontat de l’iniciator, Robèrt Lafont. Mas el passèt un còp la recèrca endralhada sus la diglossia a la praxematica.
Pensava sens dobte que sos discípols non oblidarián la contrapartida dels estudis diglossics (lo bilanç un briconèl complasent dels malastres de nòstra lenga), es a dire de la « rebussar ». De far servir nòstra coneissença dels mecanismes de son alienacion per ajudar a restablir l’occitan (los parlars occitans de terren) dins son (lor) ample de Lenga e non pas de simple « dialècte ». Se l’occitan es simplament un dialècte, e mai amb una « s » de plural, perdonatz-me de vos o dire, mas tot lo mond, e mai lo mond tot, se’n fot.
Los occitanistas an causit la facilitat, sèm a pagar lo prètz : sens Lenga occitana, non i a d’Occitania.
Mila perdons, m’engani ! es vertat qu’ara ausissèm : « Occitània » e que tractam doncas un mot sabent (plan recent en occitan) amb aquesta prononciacion, censada mai naturala, coma se foguèsse un mot popular (e dins aqueste cas se deuriá benlèu escriure Occitanha, coma Espanha, Catalonha, Sardenha, Cerdanha que eles son dins la lenga despuèi las originas gaireben....) Lo paure Fèlix Castan disiá « Occitània, coma caganha ».
Çò mai grèu es que sèm pas fotuts de donar un nom corrècte a nòstre quite país, e que dins l’usatge corrent dels neolocutors occitans aqueste mot emblematic servís de referéncia per l’accentuacion tonica dels mots d’origina « sabenta ». E nòstres escolans, (coma lors regents de còps !), de prononciar en còr : geogràfia, pàtria, geològia, poèsia, Sòfia, Natàlia etc...).
Dire que l’estandard es supausat estraçar la lenga !!!
E doncas per rebussar la diglossia, poiriam al mens, sabents coma sèm devenguts, nos avisar que totjorn quand doas lengas son en contacte l’escambi se fa dins los dos senses. A còps inegal, mas dins los dos senses. E mai encara s’agissent de l’occitan que foguèt una lenga longtemps egala al francés, amb un avantatge per nosautres. Sus aquò remandi a un libre (sul francés e sos rapòrts amb las autras lengas de França, l’occitan en particular) que los occitanistas deurián totes legir Une langue orpheline, de Bernard Cerquiglini.
E doncas es important de recuperar çò qu’es passat de l’occitan al francés, puslèu que de se contorsionar per trobar un mot qu’existís al nòstre e que lo francés a copiat. E tanben d’admètre que de còps cal manlevar al francés (e pas solament al francés) çò qu’avèm pas, perque nòstra civilizacion lo coneissiá pas : la grèva (francisme) es pas la cauma. Un grevista (francisme adoptat) es pas un caumaire.
Aquò nos ajudariá tanben a n’acabar amb aquesta plaga de la pratica modèrna de l’escritura. Plan conscients d’emplegar una lenga sens rasics (e sens rasics seriá pas pus una lenga ?) los neolocutors assajan, d’ont mai que pòdon, de trobar de mots diferents del francés. Espèran aital far oblidar lor manca de vocabulari precís, lor sintaxi calcada sul francés, l’abséncia d’idiomatismes pertinents dins lor practica. E donc pas question per eles de dire : far atencion, val mai far mèfi... (qu’es argotic) mas s’avisan gaire qu’es question tanben de nivèl de lenga. Emplegan « bailar » sistematicament en plaça de « donar » (mas « bailar supausa una pacha, un escambi) e parièr per «quèrre » en plaça de « cercar »... coma confòndon « nòu » e « novèl... etc. Mas seguisson fòrt e mòrt, sens reflexion personala, las « preconizacions autorizadas» dels diccionaris que lor conselhan : imatge, catalòg, filosòf e autras fantasias. Oblidan de demandar al Papet que se i referisson e que, o non lor pas jamai parlat occitan (ni patés), o se lor a parlat, riscava pas de dire e prononciar « deman anarem amassa al veloudron amb un amic espeleoulo(K) per veire jogar l’OM ».
Question annèxa . Cossí va que nòstra lenga « unenca jos cinquanta variantas » aja pas de diccionari monolenga, coma tota lenga vertadièra ? Lo sol qu’avèm (despuèi la sortida de 1886) es lo Tresor de Mistral. Mas la partida comuna es... en francés.
Qué pensar de l'introduccion de mots coma quezaco o encara mai recentament de socca entre los mots novèls que cada an fan lor entrada dins los diccionaris del francés?
Fòrt plan, mas fa longtemps qu’aquò se fa. Es totjorn un briconèl sospechós : es la lenga de l’òrra província, mesa en fàcia de la nòbla, eleganta e aristocratica lenga francesa, m’engani, la lenga dels « territòris » (« Zone sud, peuplée de narbonoïdes dégénérés e de félibres gâteux ». Céline). Un pauc mespresós totjorn. Un pauc folcloric (e pas forçadament dins lo bon sens), e de còps inexacte. Tot comptat es un movement qu’es mai dins lo sens occitan-francés que non pas lo contrari. Vertat que lo francés sens l’occitan seriá completament diferent. Los lingüistas franceses son pas al corrent de la diglossia. Se son pas avisats que se lo francés muda a partir del sègle XIV o deu cèrtas « al latin que s’espandís (tot lo mond e mai los que sabián pas legir devián far de latin !) » , benlèu, mas mai que pus a la conquèsta de tota la partida occitana del territòri, e als escambis que se sistematizan alara.
Las causas per ieu son totjorn estadas plan claras, e sovent aquesta posicion m’a valgut l’incompreeension d’amics occitanistas. « Mon país, aquò’s la Lenga ». E donc la lenga a pas de color, ni ideologica, ni politica. En contrapartida cal èsser de la mai granda exigéncia per quant a la qualitat de çò qu’ensenham, e ensenhar dins la clartat e la rigor. (Es un vòt, e complicat a realizar, plan qu’o sabi).
Podèm pas ensenhar corrèctament sens un referencial corrèctament establit. Sus de basas malseguras, los aprenents finisson totjorn per cridar seba. Çò pièger es que sus aqueste fons plan trace desvolopan de certituds e lo sentiment que sabon tot, e finisson que se contentan de l’a pauc près.
Se respectam pas nòstra lenga, qual la respectarà ?
Mistral capitèt a establir un referencial que lo modèl n’èra lo(s) parlar(s) rodanenc(s). La causida èra tròp estrecha per servir de lenga comuna a totes los occitans, tròp particularista per permetre que son prodigiós TDF per exemple siá escrich « tot en òc ». Tròp limitada per servir d’estandard. E una lenga amb qualque avenir qu’a pas una fòrma de referéncia (que pòt èsser simplament una nòrma escricha, per la representacion « oficiala », l’establiment de diccionaris generals, de gramaticas comunas...) se condemna a non fonccionar corrèctament jamai, e a veire los parlars « naturals » s’aluenhar progressivament los unes dels autres, s’abastardir. Amb una consequéncia clara : se non avèm pas de lenga comuna, es lo francés que ne jòga lo ròtle. (Se poiriá far un audit sus la lenga de las revistas sabentas : fa cent ans, se tractava de l’occitan en francés. Après 68, tot lo mond assajava d’escriure dins un « estandard » bricolejat ; a partir de las annadas 80, passèron a cadun son parlar, e lo mai especific possible, question d’autenticitat ( !)... ara, los articles pareisson lo mai sovent en francés, per dire d’èsser compreses ?
La consequéncia del refús pels occitanistas del projècte de lenga comuna, e del trabalh necessari per metre en plaça un estandard aquò’s l’aparicion empirica de nòrmas « dialectalas », en remplaçament. Amb coma perspectiva a tèrme la separacion dels parlars, a l’òbra en Provença, en Auvernha, en Gasconha, la pèrda completa de la dinamica panoccitana dins totes los sectors d’activitat (m’engani sul diagnostic ?), e concrètament sul terren lingüistic lo retorn al patés (e pièger que tot un patés mal mestrejat, ) e a las solucions felibrencas que l’occitanisme se’n trufava autres còps.
L’occitan aital abordat es un mot voide.
Un dialècte es per natura una construccion artificiala, universitària ara, que recampa sus de critèris de còps cambiadisses (istorics, lingüistics, culturals...) de parlars variats. Atal, ara, se parla de « gascon » per una recomposicion a dominanta bearnesa, quand los gascons son plan divèrses dins la realitat e que lor parlar particular a aitant de dignitat e de valor que los autres. Al nom de l’identitat e de l’autenticitat ! Pensi mai productiu que cadun sèrve lo parlar exacte de son endrech, e que mestrège la lenga comuna, a costat.
Laurenç Revest – Florian Vernet, se vos volètz presentar personalament e professionalament?
Soi nascut en 41 a Besièrs, dins una familha obrièra ont la lenga èra presenta dins la vida de cada jorn : es a dire lo lengadocian « oriental » de mon paire e de sa maire, lo lengadocian de la nauta valada d’Aude de mon autra grand. Èra la lenga de l’ostal, e per mon paire la lenga del trabalh, de la vida sindicala (se parlava fòrça occitan dins son usina). Non èra pas la lenga de la cultura, ni de la lectura, ni per eles, ni per ieu, e non sabiái quitament pas qu’èra d’occitan, emai lo parlèsse quasi correntament.
Faguèri d’estudis d’espanhòl e venguèri professor en 1965, a Vilafranca de Roèrgue... es aquí, gràcia a un professor (J. Vedel) qu’ensenhava l’occitan qu’aprenguèri que çò que parlavi èra una lenga vertadièra, amb una literatura, una istòria etc. Aprenguèri a legir en cinc minutas, e a escriure sens tròp de dificultats.
En 1972 me retrobèri en Provença per de rasons de familha : i aviá la possibilitat d’ensenhar l’occitan al Licèu, assegurèri donc un ensenhament de 73 a 96, sus tres classas, tres oras caduna per setmana. En 1975 comencèri a donar de corses a l’Escòla Normala de Draguinhan (e puèi a l’IUFM)... Èrem qualques collègas qu’emplegàvem, a costat de la grafia mistralenca en usatge, la grafia occitana, de metòdes d’ensenhament eretats de las lengas vivas (Renat Merle ; Jan Maria Guilhon...). Foguèt un succès, a tal punt que lo Felibritige nos considerèt coma d’enemics, de gents « qu’ensenhavan pas la bona lenga » (fasián mina de confondre lenga e grafia) e obtenguèron dels Rectorats de Niça e d’Ais l’interdiccion de la grafia occitana (D’unes a l’interior de l’occitan son sus aquesta demarcha, en 2019, es dire l’estat de la dinamica !) I aguèt procès e foguèron condemnats, mas los ensenhaires d’occitan aviam totjorn a compausar amb l’ostilitat dels mitans felibrencs.
A partir de 1982 foguèri encargat d’una mission d’inspeccion que transformèri motu proprio en mission de formacion. Amb lo sosten e l’ajuda del professor P. Castela de l’Universitat de Niça montèrem a partir de 86 un Diplom Universitari a destinacion dels ensenhaires (del primari mai que mai, mas tanben dels collègis e de las mairalas. Durèt fins a 1996 que partiguèri e l’Universitat de Montpelhièr. Aqueste DU formava una quinzenat de mèstres cada dos ans (un bon centenat en tot). Fuguèt remplaçat (?) per de formacions especificas dins d’unas universitats que las poguèron (o volguèron organizar) e pel CAPES.
Laurenç Revest - Quin rapòrt entre vòstras creacions, vòstre trabalh pedagogic e vòstre biais militant per la lenga la lenga occitana ?
L’occitan es encara una lenga viva perque despuèi las originas, d’òmes la parlan... la legisson e l’escrivon.
Soi totjorn estat un legeire acarnassit. La literatura me passiona, pòdi legir dirèctament en espanhòl, en catalan, e en portugués (e ne profièchi !), mas en realitat legissi de tot, de francés, e de traduccions, mai que mai de l’anglés e del japonés. Quand ensenhavi en Licèu, dins las annadas 70 la literatura disponibla e donc los tèxtes que podiam porgir als estudiants èran fòrça limitats, sovent passeistas, e provincials, a despart de las grandas òbras mistralencas, de d’Arbaud o Galtièr.
De tot biais, pensavi que mestrejar una lenga passa per l’expression personala, orala o escricha. Aviái mes en plaça de talhièrs d’escritura, e per mandar lo lec comencèri per escriure e propausar de tèxtes d’imaginacion. Los escolans se i metèron eles tanben. Es aital que comencèt, per ieu.
Ai pas jamai res escrich en francés.
Comencèri en lengadocian (me semblava que mestrejavi mai aquesta varietat) (Qualques nòvas d’endacòm mai) mas passèri lèu al provençal (central) (Miraus escurs). Entre temps aviái escrich pel teatre (Teatre de la Mediterranèa d’A. Neyton) cinc pèças en un acte, un teatre « d’agit prop » que la tropa virèt en Provença subretot... fins qu’a Barcelona.
En tant que formator sul relarg de l’Academia de Niça, soi estat en contacte amb lo gavòt, lo niçard plan solid, la tapada de parlars que se pensan diferents de Ròcabruna a Pelha. Aquesta experiéncia de la vertadièra diversitat de la lenga m’a convençut de la dobla necessitat d’estudiar a fons los parlars dins lor realitat locala, e d’autra part de la necessitat en contrapés de l’existéncia d’una lenga de referéncia.
M’a permés en mai una experiéncia unica, que ne soi mai fièr que de tot lo restant : un trabalh aprigondit sus la pedagogia, e mai dins l’ensenhament aboriu. Me pòdi vantar d’aver ensenhat de la mairala a l’Universitat e d’aver una pichòta idèa de çò que pòt èsser un ensenhament coërent. (M’arriba encara d’èsser convidat dins de classas de mairala publicas o Calandreta). Qualques documents pedagogics fabricats dins aquesta pontannada son encara « en servici ». Los tres libres de contes (La Princessa Valentina ; Lo Grand secet de las Bèstias ; Contes a rebors) son sortits d’aquestas experiéncias... e de los qu’inventèri per mas filhas e mas felenas.
Anavi oblidar ! De tot aquel temps, fins al moment que partiguèsse per Montpelhièr soi estat responsable (amb Pèire Brechet, Magdalena Motte, Andrieu Neyton, Renat Merle...) de la seccion de Var de l’IEO. Ont aviam organizat un ensem de corses publics e de dimenjadas de practica de lenga e cultura.
Presentèri una tèsi en 1992, sul teatre barròc d’Ais de Provença (Gaspard Zerbin) e participèri a las dètz primièras juradas del CAPES.
Soi arribat a la facultat de Montpelhièr en 96, i soi demorat dètz ans ont ai dirigit çò que, de simpla seccion devenguèt Departament complet. I ai assegurat un cors de lingüistica, de gramatica e de traduccion. Participèri a un vintenat de juradas de tèsis.
La setmana venènta Florian Vernet aborda lo còr de son subjèct : per eu fau un occitan referenciau, una “lenga comuna”. Rementatz vos que lei comentaris son dubèrts.