photo haut Demest las ensaladas salvatjas, n'i a pro d'amaras, e n'i a pasmens qualques unas de doças. La costelina, o terra-grèpia o cosconilha, ne fa partida. La traparètz puslèu dins de tèrras secas, e mai quitament dins los calhaus, o sus de parets. Avistaz, que los noms de plantas que se manjan pòdon cambiar d'un endrech a l'autre !
Photo bas gauche La costelina se reconnéis a sa fuèlha descopada un pauc « grassa », un pauc espessa. Pro sovent la color n'es verdala, verd-gris, amb de tacas rojas-violetas coma de vin. Se pòt culhir de novembre a mars. La terra-grèpia es una planta vivaça, de la familha de las Asteraceas (las ancianas compausadas).
Photo bas droite (Capitul e receptacle floral passit. Aquò vòl dire que farà un capitul (capitul e receptacle floral passit), compausat de mantunas flors, e qu'es una planta que va viure mantunas annadas. Un còp lo capitul passit, demòra çò que se ditz lo receptacle floral, en forma d'embut. Aqueste d'aquí se vei de luènh, es una ajuda per la culhida.
Que saviez vous de la politique de promotion du créole à la Réunion ? Et question subsidiaire, que savez vous vraiment de l’Ile de Mayotte, des tensions historiques et culturelles qui travaillent ce département français, dont seuls de rares échos parviennent en Métropole ?
Une des grandes satisfactions de notre journal reste de pouvoir vous en dire plus sur des des situations et des enjeux qui échappent à beaucoup.
Pour cela nous comptons sur des contributeurs qui ont la tête sur les épaules et la passion de transmettre, voire d’engager au débat sur des bases saines.
Vous plébiscitez les relectures historiques de Felip Martel, le savoir de Florence Faure-Brac sur les plantes de notre pharmacopée végétale, et à l’Université Occitane de Nimes, Matieu Peitavin, lors de ses ateliers – très ludiques – d’occitan, proposait de discuter à partir des entretiens menés par Didier Mir…
Des contributeurs investis, sûrs de leur expérience, de leur savoir, mais curieux de découvrir et heureux de partager, c’est la trace qu’ils laissent dans votre mémoire de lecteurs. Merci pour eux.
Je dois vous annoncer à ce propos la publication, dans notre numéro de septembre, d’une sacrée monographie questionnant la société de Mayotte, ce département tardivement intégré à la République française, dont le statut a longtemps été celui d’une colonie. Et d’aucuns pourront penser que cela n’a guère changé.
Que sait-on de cette société ? Qu’elle a fourni une grande partie de l’immigration souriante à Marseille, d’excellents rappeurs, et une victime emblématique de l’extrême droite, en la personne du jeune Ibrahim Ali, tué à quinze ans par des colleurs d’affiches du FN.
Mais ceux qui restent là-bas, que vivent-ils, quels sont les courants culturels qui traversent leur archipel, les barrières religieuses ou sociétales qui nous échappent, et la place des langues autochtones, qu’à peine la Loi Molac vient de commencer à reconnaitre ?
Joaquim Blasco a vécu là-bas, et il vient de vous expliquer de manière vivante, ces deux derniers numéros, comment le créole garde ses chances de rester langue véhiculaire à La Réunion, où il vit désormais. Et bien il nous dira aussi bien des choses sur la société éloignée des Comoriens de Mayotte, et combien fut tardive la préoccupation française à leur égard.
Bien entendu, cette enquête aussi fouillée que bien écrite vous sera proposée en occitan, dans nos numéro de septembre et d’octobre. Nous espérons que vous l’apprécierez.
Et si vous souhaitez ne surtout pas la manquer, l’abonnement c’est ici, ou bien là.
Èrba communa dels penjals rocalhoses, dels sòls paures, dels ermasses e de las pradas, la menugueta resistís ben a la calor, mas la trobarèm pas en garriga. Sas flors generosas agradan fòrça a las abelhas.
Las fuèlhas son opausadas, redondas o ovalas, la camba de la planta pòt èsser roginèla. Se'n servís en cosina per adobar de salsas : son perfum que sembla lo de la frigola fai miranda dins las adòbas, lo tomatat, e de segur la pizza.
En tisana emplegarèm las flors o la cima florida. En setembre, la podèm encara culhir tre qu'aurà plogut per qué tòrne florir. Antibacteriana e anti-espasmodica, ajudarà pendent l'ivèrn contra la grippa e las infeccions intestinalas.
Uèi partissèm per la prada rencontrar una planta que se coneís plan dins l'òrt e dins la cosina, mas en version salvatja. La girolha est una erba peluda de'n pertot : camba, bractèas, sepals, flors, e mai fruchas. Per la destriar d'autras plantas de la meteissa familha, es un punt important, coma lo fach que la bractèas s'estiran cap al cèl, e non cap a la tèrra.
La familha de las Apiacèas caup un fum de plantas de las inflorescéncias en ombellas de pichonas flors blancas. Pro sovent, la caròtta ten en son centre una flor porpra o negra. Aquesta servís per guidar la abelhas. Las flors se pòdon apondre coma espècia sus las ensaladas, los lèumes, e perqué pas, una ensalada de fruchas en dessèrt.
Quora la girolha madura sas fruchas, se barra l'ombella coma un nis. Los aquènis an de gafets que se prenon dins las caucetas del passejaire o dins los pelses de las bèstias. Las granas al dintre son emplegadas en tisana per digerir mielhs e en òli essencial per cicatrisar e regenerar la pèl. Pas de fotòs de las fuèlhas, es un pauc complicat de la reconéisser sens las flors, a l'estadi de roseta.
Demest
las ensaladas salvatjas, n'i a pro d'amaras, e n'i a pasmens qualques unas de doças. La costelina, o terra-grèpia o cosconilha, ne fa partida. La traparètz puslèu dins de tèrras secas, e mai quitament
dins los calhaus, o sus de parets
. Avistaz, que los noms de plantas que se manjan pòdon cambiar d'un endrech a l'autre !
La costelina se reconnéis a sa fuèlha descopada un pauc « grassa », un pauc espessa. Pro sovent la color n'es verdala
, verd-gris, amb de tacas rojas-violetas coma de vin. Se pòt culhir de novembre a mars. La terra-grèpia es una planta vivaça, de la familha de las Asteraceas (las ancianas compausadas).
Capitul e receptacle floral passit
. Aquò vòl dire que farà un capitul (capitul e receptacle floral passit), compausat de mantunas flors, e qu'es una planta que va viure mantunas annadas. Un còp lo capitul passit, demòra çò que se ditz lo receptacle floral, en forma d'embut. Aqueste d'aquí se vei de luènh, es una ajuda per la culhida.
Aqueste còp, anam parlar d'una planta qu'a de noms diferents segon que parlam de la flor o de la roseta. Companha del blat, amatritz de las terras bolegadas, vaquí lo gaugalin, o cacaracà, en referéncia a la color roja de sos petals que rementan la color de la cresta del gal. Emplegarèm los petals en tisana o en siròp per la tos seca, qu'alassa e qu'empacha de dormir. Ça que la, coma sas sòrres de la familha del pavòt, mas amb d'autres principis quimics mens dangieroses, favorisa la sòm.
Mas a la prima, abans de florir, aquesta planta anuala se sona d'abòrd roela o rosela, çò que vendriá del mot ròsa, que retrobam tanben dins roseta : aquò per descriure coma son plaçadas las fuèlhas, al ras del sòl. Per los que son gromands, es una de las ensaladas feras o champanèlas mai agradivas. Es doça, e ben sovent, ven en granda quantitat. Es aisit puèi de l'adobar amb d'ensaladas un pauc mai amaras.
Per ben la reconeisser, vaquí un detalh de la fuèlha : vesètz coma fa una poncha al mitan, e coma dos dets sul costat ? Aquel motiu l'anam retrobar tot de long de la fuèlha. Es una planta qu'es un pauc peluda, e lo verd es clar, un pauc cap al jaune. En cò mieu, se ditz que va butar sus las tèrras desasonadas : de compréner, la tèrras que son estadas lauradas pendent que gelava. La tèrra freja es ara dejós, mentre que la tèrra tebesa es amont.
L'Agrimòni, aquesta erba discreta, en latin Agrimonia eupatoria, es de la familha de las rosacèas, a costat de las fragas e de la benesida
. Discreta perqué, sovent, la vesèm soncament se sabèm que i es, e se la cercam. Es coneguda dempuèi longtemps en tisana de flors e de fuèlhas coma amara, tonica del fètge. Serà utila tanben coma vulnerària, per solatjar las inflamacions de las mucosas e per cicatrisar las plagas. En elixir floral lo podèm propausar al mond qu'an de mal a parlar de sas difficultats amb sinceritat.
Mentre que sas pichonas flors jaunas retipan ben las de las fragas, sas fuèlhas semblan un pauc aquelas del sorbièr : un autre nom que li donam es sorbeireta.
Podètz veire coma d'aurelhetas qu'abraçan lo pè de la planta : aquò se sona estipula en botanica.
Aquela erba, las trobarètz pro sovent a l'òrle d'un bòsc, dins una prada o un ermàs
, dins un besal o al ras d'un camin, ben amagada al mitan d'autras erbas.
Coma maites que cabussèron dins la botanica, soi estada pivelada per las plantas dempuèi l'enfància. M'a totjorn agradat de las agachar, de las tocar, de las convidar dins l'òrt e de las fotografiar. Somièri un temps de venir paisana e foguèri ça que la emplegada agricòla dins un òrt de plantas medicinalas. Fasiá bèl briu ja que m'interessavi a las bonas erbas, e foguèt lo saut per n'apréner mai. Aprèp una formacion dins una escòla d'erboristeria, venguèri a mon torn formatritz en botanica e plantas medicinalas.
Dempuèi tres ans, acompanhi de professionals e de particulièrs de pradas en ermàs, de bòsc en bartàs, a la descubèrta de las erbas sauvatjas que se manjan e que sonhan.