Nelly Pullicani Occitana sensa va saupre


PARIS. Après avoir été retourné par son interprétation du Mémento Occitan, Julian Bonnefont retrouve Nelly Pulicani sur les berges du Canal de l’Ourcq, à Paris. La jeune Cévenole, devenue comédienne, est « Occitane sans le savoir », aurait pu chanter Mans de Breish.



Nelly Pulicani (photo XDR)
La vida d’una artista es pariera an aquela dau trobador dau Memento Occitan :  de lònga sus lei draias. Per Nelli Pullicani lo viatge comença per doas annadas au Conservatòri de Monpelhier, coma actritz.  

Puei  se’n va estudiar lo teatre a l’ENSATT de Lion.  Amé son diplòma en pòcha, la vaquí pausant sei maletas entre Paris e Tours, onte  trabalha  a l'encòp per la  « Comédie française »,  lo Collectif Colette e lo Théâtre de l’Olympe de Tours.

Que bèu camin ja percorrut, despeui son vilatge de Sant-Cristòu d’Alès, dins lo Gard. Alòr li fau demandar : mai perqué una joina comediana  juega un  tèxte sus l’Occitania  ?

«Ça ne s’explique pas … On devait monter un projet personnel à l’ENSATT, et un jour un  ami m’a fait passer ce texte d’André Benedetto.  Ce fut une révélation,  parce qu’il parlait de ma région, sûrement. Mais en même temps ça allait plus loin ; il parlait de moi. Alors je me suis lancée »

La lenga que parlava pas èra en ela

Segon Nelly, lo Memento Occitan  es mai qu’un poèma,  un mejan  de se retrobar. D’aquí comença un caminament estrani, que la fa s’entornar dins l’enfança. 

Pichona , èra acostumada a ausir sa maire e sa grand parlar en « patés » : «  Moi je ne comprenais pas ce qu’elles se disaient… mais au final  je me suis rendu compte que même sans la parler, cette langue et ses sons faisaient partie de moi ».

Conscienciosament, la comediana trabalha, amb’una professora d’occitan e sa maire, per aprendre coma charrar la lenga nòstra : «  Ma mère m’a beaucoup aidée à répéter le texte. Elle me disait à chaque fois à quels endroits je ne prononçais pas bien, où je mettais le mauvais accent… ça n’a pas été simple de travailler ni de tout repos ! »

Mai, luench dau país, jugar lo Memento es coma afirmar seis orignas e son accent  sensa  vergonha. Alòr, despuei  tres  annadas, Nelly  barrutla dins tota la França ambé lo Memento. 

L’a mume jugat au Théâtre des Carmes, en Avinhon,  ambé la complicitat de Frances Ashley Cooper, l’esposa dau defunt poeta.  Una consacracion. 

Entre Tours et Paris, y aura-t-il d’autres textes en occitan ?

Mai, e l’Occitania dins tot aquò ? Coma va fisa Nelly: « je ne connais pas bien l’Occitanie dans sa culture. Il faudrait que je lise plus et peut être que j’apprenne la langue. Mais rien ne presse ».   

Verai que, uei, la  joventa  comediana multiplica lei projècts :   juega de còntes de Charles Perrault a Tours, e tornarà a jugar Pauline à la plage, d’après lo scenariò de Rohmer,  en 2017.

Benlèu qu’un jorn  juegarà un còp de mai un tèxte en òc : « que corre lo sòrt » que me dirà.

Pasmens Nelly es Occitana.  Perqué, delà d’una lenga, chascun posseda son Occitania, coma l’escriviá André Benedetto.  

La comediana respira lo soleu dau bartàs cevenau : “Paris ou Lyon et le Nord de la France en général forment une autre culture, un autre rapport au monde qui n’a rien à voir avec nous, gens du Sud».

Coma e perqué ? Va saupriá saubriá pas dire que per ela se viu, mai s’explica pas. Coma d’èstre occitana sensa va saber…   

Lundi 16 Mai 2016
Julian Bonnefont