Malaterra lo país a l'ora dau filme de Carrese

Flâneries évocatrices du film occitan et du pays où il fut tourné




Laurenç Revest, aujourd'hui professeur d'occitan-provençal à Menton, fut un des acteurs principaux du film Malaterra, en 2002-2003. L'œuvre de Felip Carrese narre l'histoire d'une famille isolée de Haute-Provence qui cherche à cacher un déserteur alors qu'un espion allemand s'infiltre. Laurenç nous invite à vivre ses propres impressions à l'époque du tournage.



Sur le tournage, en 2002, à gauche Laurenç Revest, à droite Philippe Carrese (photo XDR)

Malaterra. Quora dio aquelos mots, tòrno pensar a Noièrs. Mas tanben, Montpelhier qu’i comencèt l’aventura, per una aficha dins lo correor dal departament d’occitan. Pi lo contacte amb l’amic Arvei de Vorona, genta persona. E la musica electronica de lòng Durença. E Marselha, la capitala. La mai granda ciutat d’Occitània, que conoissio mal de fach.


 Malaterra, comencèt primier per la seleccion d’actors. Julh de 2003.

Ai apuntament a Marselha, veno de Niça qu’ai achabat de far la sant miquel de Montpelhier a Niça. Sio acostumat d’aver los chamins d’Occitània dins lo volant.

Per astre, me parco la veitura dins una pichona charriera en parallèl de la Charriera de la Republica. De l’autre costat, Marselha vièlha. Penso qu’es çò que sònan lo « Panier ». Es bèl. La charriera es una charriera de tip Haussmann. Los imòbles son grands, classioses. Es darrier aquelas pòrtas grandas. Una cort interiora. E me chal puar los estancis per entrar dins un apartament completament vuide amb una cadiera, una camèra e un taulier.

Començo de recitar lo tèxt qu’ai aprés de còr. Fa chaud. Me dison que me contactaràn. Semblan contents. Ieu, sabo ren. Sabo jamai dire.

De fach, sauprai que son contents e que sio seleccionat perqué ai ren l’estil de jugar al biais forçat panholesc o meridional exagerat. Parlo occitan coma dins la vita normala, sensa subre jugar. E lor chal aiçò. An trobat. Per ieu, es la dubertura vèrs Malaterra, e mai d’autrs filmes après.

Marselha e son platèl interior que tornarai trobar en setembre a la Valentina. Dominique Casselli m’alberga al sieu, al sobran dal Rocàs blanc, per qualques seras dins lo cabanon en plena vista sus Marselha. Chal adobar de detalhs avans de quitar e de virar dal bòn lo film. Parlam dals chaples passats en Iogoslavia, dals malaürs entre eslaus de mema lenga mas de religions diferentas. L’a marcat, ieu atot. Parlo de la lenga nòstra. Crei qu’es ren una lenga, just un mesclum d’italian. Per pròva l’expression es “brut” que se ditz ben en Contea, Gavotina coma a Niça, per dire coma en italian “brutto”... Ren d’a faire. La dignitat es dura de restablir.

Niça que tornèro per creire a l’avenir, que trobèro autra causa que çò qu’avio pensat.


 Mas avans, anam passar una jornaia de rescòntre per adobar lo trabalh e far conoisséncia dal costat de Vauclusa. Serà dins la campanha de quarqu’un, Felip creio.

Es simpatic, manjam ensèm. Agacham lo scenario, se metèm a veire nòstres biaisses de far de cadun.


Collecter l'occitan encore vif dans le Jabron

Noièrs de Jabron, platèls exteriors. Agost de 2003

D’ont sio, a que jugo, solet après la jornaia a escotar alenar la nuech o l’alen raprochat que creo ausir de la chambra vesina? Pantais de lònga.

Agnès Euset (me sembla que lo nom de familha fuguèt francizat en Euzet) e lo convit a contactar qualqu’un dal país, per èstre amb lo país e non dins un decòr coma de carton. Enregistrar lo monde dal país, que parlan un occitan vivaroalpenc flame. Eschambiar, parlar la lenga. Viva. Lo collectatge de l’occitan encara parlat, una autra passion. Istòria de metre la vergonha a aquels que la creson ja mòrta la nòstra lenga. I penso tostemps. Chàmbia dal “Chantaís de Bevòns”, un rare tèxt que pròva d’èstre l’image de l’occitan vivaroalpenc parlat en per aicí.

Aicí es fach de gents que pauc de mond se’n avisan.


 La montanha de Lura es una istòria vièlha. Ja a l’adrech, sus lo chamin dal còl de Lura, en país forcauquierés, en Provença. I faguèro lo mieu primier estagi de l’Institut d’Estudis Occitan en lo 1997 e subla. Ambals parents aprofecheriam per far la passeaia dins lo país, veire los tres vilatges sonats Revèst dins lo canton tanben. Begueriam un còup a Revèst d’Aubion. Rescontrèro Jòrgi de Mànoa. Risolier lo nom de la vila, mas avèm ben Cànoas. Lo « mitan » occitanista. De monde que tornèro trobar d’ans e d’ans après. O qu’eschambieriam per mail.

E a l’ubac, dins los Alps, en Gavotina, i faguèro lo mieu primier film en occitan amb Felip Carrese, Domenja Lombardi e Comic Strip Production. Tornèro trobar la television d’ans après.

Mas totjorn la lenga occitan en solèlh e asuèlh.

E mai, qualquas annaias de mai, i tornèro per enquistar e far d’enregistrament de monde que parlavan vivaroalpenc. Dals Bòns Enfants fins al Passavor en passar per Vaubèla e Bevons imortalats per « Lo Chantaís de Sant Bevons ». Es a costat de l’amic Arvèi de Vorona. A un autre moment es coma se pérder dins las brossas de Revèst coma a cerchar la fònt de Fontiana que me parlava Giraud de Levenç.

Es un país de randa, de saut, de bruá, de talvera, de limit. Al sud es Provença, partent de la valaia de Jabron es Gavotina. A l’oèst son las Baroniás e a l’èst se trobam dins la partiá sisteronesa de Durença. Pròche d’aicí fuguèt virat « L’afar Dominici ».

La vallée du Jabron depuis l'ubac de la montagne de Lure (photo MN)

Le double Jabron

Jabron m’evòca tanben lo demai d’Occitània, sabo ben qu’i son d’autres Jabrons, d’autres gabres, gaures, gaverassas e d’autres exotics e bearneses gaves. Mas per ieu, de còups aquel Noièrs es un ambient semblable al masatge de Jabron en país de Comps. Lo vilatge de Noièrs, devengut abandonat e doncas lo « Noièrs vièlh » davalèt progressivament delòng dal chamin grand de Sisteron a Sederon. Es una entitat dobla, que garda de liams ambigús amb lo vilatge paire.

Al revenge, l’autre Jabron mieu, es una de las nòus bastiás fachas après la destruccion de las muralhas de Comps dal temps de la guerra de succession de la reina Joana. Mas Comps existe sempre, lo Noièrs vièlh non. Enfin, quasi plus. Es a se far manjar per l’èure. Doçament mas segurament. Nos an dich que los darriers estatjants an quitat de viure a l’annaia damont dins los ans 1960. Mancava l’aiga. E après, de lanleros (ipis) venguèron, faguèron sautar las pòrtas e esquatèron los ostals. Accelerèt la roïna quora se’n anèron. Tot dubèrt. Los proprietaris laissèron tombar. Lo darrier lanlero d’i demorar participarà a la darriera scèna dal film per jugar « mon paire »...


 

Primé dans plusieurs festivals, Malaterra est sorti en salles en 2003 (photo Comic Strip Productions DR)


Lundi 4 Mai 2020
Michel Neumuller